Seguimos
sin garantizar que en las residencias hay suficiente personal de atención
directa (Gerocultoras), y sobre este personal se esta cargando la gestión
del COVID, (Personal no reconocido como Sanitario, sino Social) y por
tanto sin formación sanitaria, poniéndose en riesgo a los Residentes, a
ellas y a sus familias. Ratios vigentes de 2010
Las
condiciones de trabajo han empeorado, con más sobrecarga de trabajo y
falta de personal.
El convenio
por el que se rige el sector es estatal. Excusa perfecta para La Patronal
que no aplica las mejoras que aprueban las comunidades en materia económica.
Seguimos teniendo la misma precaria retribución del año 2018
La Federació de Sanitat de CCOO
de Catalunya, com a sindicat de classe i sociopolític, davant la realitat de
precarietat laboral i assistencial en què es troba el sector de la dependència,
les cures en geriatria, la teleassistència i les ajudes a domicili, estem profundament
sensibilitzats per la situació en què es troben les treballadores i la qualitat
en l’atenció de les persones dependents.
Aquest sector a nivell de
Catalunya està regulat pel VII Conveni Estatal de la Dependència i pel II Pacte
d'Eficàcia Limitada per als Centres Adscrits a l'Associació Patronal Centres
Soci Sanitaris Catòlics de Catalunya
Durant la legislatura que ara
s’acaba organitzem juntament amb les nostres delegades i delegats una
estratègia de lluita i d’accions sostingudes en el temps, amb la finalitat de
posar la situació del sector en el primer pla de l’actualitat pel que fa a un
dels problemes socials més importants a Catalunya i les reivindicacions
polítiques i sindicals. Aquest primer objectiu l’hem aconseguit, però no hem
avançat en la millora de les condicions laborals i socials de les nostres
companyes i companys, pel que hem de mantenir i continuar amb la lluita, el
conflicte i la reivindicació que ens porti cap a la negociació d’un conveni
català de la dependència.
Les relacions laborals entre els
treballadors i treballadores i les empreses estan caracteritzades per la
precarietat de les condicions que la sustenten i que podem resumir en aspectes
concrets com a resultat per un afany desmesurat de lucre de les empreses:
● Càrrega assistencial il·limitada per
la contínua manca de personal.
● Llargues jornades de treball i/o
escassos períodes de descans.
●
Salaris en el límit de la pobresa.
●
Nul reconeixement de la professió.
● Hem
de fer front als incompliments empresarials de la normativa laboral, situació
que complica l’acció sindical de les delegades i delegats del sector.
●
Sector més feminitzat de la nostra organització, més sensible a la
precarització i a la discriminació laboral.
●
Pressió psicosocial sobre les treballadores com a mètode, incompliments
contractuals i convencionals, sota l’amenaça constant de pèrdua d’ocupació.
Les dificultats en la
negociació col·lectiva són una realitat constatable, en aquest cas, aguditzades
perquè compartim un àmbit convencional estatal que estableix condicions,
possiblement, suficients per a algunes comunitats, però insuficient per a qui
treballa i viu a Catalunya, i molt allunyades de les nostres necessitats de
primer ordre.
Un dels majors
inconvenients amb què ens trobem per atreure la negociació col·lectiva a
Catalunya és el compromís nul per part d’altres forces sindicals consolidades
en aquest sector, insensibles als problemes de la classe treballadora en aquest
àmbit.
Els insuficients
recursos públics que l’Administració dedica a aquesta activitat, adjudicant
contractes de gestió i explotació del patrimoni públic a empreses privades,
estan determinats per un criteri principalment economista. La Conselleria
contracta els recursos públics amb empreses, grups d’empreses i corporacions,
algunes de les quals tenen la seu social fora de Catalunya. La principal
finalitat d’aquestes empreses és lucrativa, per la qual cosa gran part de les
condicions de tipus assistencial o social dels concursos i licitacions
s’incompleixen o disfressen, cosa que entenem com un abandonament de les funcions
de l’Administració i els seus instruments com a garants del patrimoni públic.
La qualitat
assistencial, que ha de garantir la dignitat en l’última etapa vital i personal
de tot ésser humà, recau sobre les treballadores i treballadors, especialment
sensibles a la cura de les persones. En aquest sentit, considerem absolutament
necessari un canvi radical del model actual per un altre que valori en la seva
justa mesura els treballadors i treballadores i la nostra gent gran.
L'emergència
sanitària actual, ha destapat la precarietat laboral que pateix el sector de la
dependència, fent visible les mancances que venim denunciant des de fa anys.
Tot així els agents interpel·lats són reticents a les nostres reivindicacions i
creiem necessari la creació d’un Institut Català de la Dependència per tal de
desapoderar l’imperi mercantil què moltes empreses privades tenen monopolitzat.
L’objectiu, doncs, continua sent la negociació d’un
conveni col·lectiu de la dependència a Catalunya, com l’eina principal per
millorar les condicions de treball en tots els seus continguts i propiciar un
canvi de model que desenvolupi polítiques socials i públiques que dignifiquin
el nostre treball i la nostra vellesa, que ens equiparin amb els països del
nostre entorn. Per això és imprescindible la solidaritat i el compromís del
conjunt de la nostra Federació i de la CONC.
